Entrades

Un mapa

En Karim va entrar a la tenda frissant per recuperar el tresor que hi tenia amagat. Va enretirar el coixí i va abraonar-se damunt del mapa que havia trobat al terra el dia anterior. Va desplegar-lo amb molta cura i va espolsar-ne les restes de fang, que havien quedat incrustades al paper. Aleshores va agafar un llapis amb la mà dreta i va començar a traçar una tímida línia. La punta del llapis avançava deixant una estela de color darrere seu que dividia el mapa amb la mateixa fragilitat que un vaixell trenca el mar. La línia vermella (perquè en Karim sempre pintava de color vermell) penjava de la Península Itàlica talment com un cordó d’aquella bota rocosa. Amb fermesa, va seguir el traç fins arribar a l’altre riba del mar. Va repassar la ratlla una i altra vegada i, sense voler, va traspassar a l’altre costat del paper. Però no va aixecar el llapis del mapa fins que la línia vermella –que ara ja era massa gruixuda per dir-n’hi línia- unia el taló de la bota italiana a l’actual Síria

Aquesta nit

Aquesta nit no aconseguia agafar el son Tu dormies plàcidament al meu costat De manera que he decidit baixar al carrer. De primer he aturat els cotxes que passaven, He apagat la música d'un pub-bar veí I esbroncat un grup d'adolescents esverats. Aleshores he sentit un gos que bordava I doncs he anat a dir quatre coses al seu amo. "no veieu quina hora és? Feu callar l'animal". Mentre tornava cap a casa caminant, He arreglat aquella porta que grinyolava, també una aixeta de dutxa que gotejava. També he apagat ràdios i televisors Que havien oblidat alguns espectadors I porta per porta de tot el veïnat He aturat les alarmes, no n'ha quedat cap. Per fer callar el bestiar, me n'he empescat una: He subornat tots els grills i mussols del barri Teca a voluntat si avui no feien xivarri M'he enfilat al capdamunt del campanar Per tal d'aturar les agulles del rellotge I he demanat al vent - que em devia un favor- Si podia bufar una m

El silenci de les bombes (EL 9 Nou Vallès Oriental)

Com arrugues a la pell d’un cos, el temps deixa rastre als espais que travessa. Són vestigis d’una història concreta i arrosseguen les vivències de la ciutat i de la seva gent. Del bombardeig de Granollers, encara en queden traces: algunes de més visibles, com els refugis que avui encara es mantenen de la Guerra Civil; d’altres, com ara les traces de por i de dolor, de menys evidents. Cadascú en la seva mesura, tots som fills de la nostra geografia i suportem els seus estigmes més enllà del que ens pensem. La Maria Mercè Marçal agraïa a l’atzar tres dons. Jo a l’atzar li agrairia tres avis o, més ben dit, el cúmul de casualitats que van fer que cap d’ells no fos sota d’una bomba el dia del bombardeig -al qual dec el meu naixement seixanta anys després . Aquell dimarts de finals de primavera l’avi Santiago havia anat a recollir les notes a Can Culapi. Eren una colla d’amics que voltaven els quinze anys, i estaven celebrant la fi de les classes i que, per tant, ja no haurien d

Notícia publicada a la Directa el 09/05/2018

Després de dos mesos d’ocupació, la universitat del Mirail, ha estat desallotjada Ocupada des de fa dos mesos per estudiants mobilitzats contra la Loi ORE -reforma d’accés als estudis superiors-, la universitat d’humanitats de Tolosa, Le Mirail, ha estat desallotjada aquesta matinada per les forces de l’ordre franceses. Previnguts per l’ordre d’evacuació del campus del 2 de maig, feia dies que estudiantat i personal mobilitzat passaven la nit a l’amfiteatre de la universitat, esperant l’acció policial. Ha estat aquesta matinada, prop de les 3:45, que ha començat el desallotjament a la Universitat Jean Jaurès de Tolosa, més coneguda com Le Mirail. Al voltant de 200 CRS -unitat central d’antiavalots de la policia francesa- s’han presentat d’imprevist al campus universitari, acompanyats d’un helicòpter que sobrevolava la zona, i han intervingut davant d’una seixantena d’estudiants, que han resistit pacíficament fins a ser evacuats. Un cop allà, els cossos policials han desmante

L’extraordinària història del senyor Q i en Cinquanta-quatre

Explica la llegenda, que en un temps no tan llunyà, en un poble esdevingut ciutat que es fonia a la llera del riu Congost, hi vivia un home amb molts noms, que només en ocasions excepcionals les seves filles s’atrevien a pronunciar: «Quico Perico Cara de Mico que Estàs Burrico que t’Embolico Sala Llet Pascual Maragall». Per facilitar la feina a aquesta narradora de bona voluntat, nosaltres l’anomenarem el senyor Q. El senyor Q tenia moltes virtuts, però també molts defectes, com per exemple, que era un aficionat del desordre. Al senyor Q també li agradava molt prendre el pèl als nens petits i cada vegada que en coneixia a un, li preguntava: «Quants anys tens?». I després de la resposta de l’infant, li tornava a dir: «I on els tens, els anys?». Un 7 de maig insípid i indecís, però, va ser el mateix senyor Q qui va fer anys, cinquanta-quatre exactament. La nit del seu aniversari no podia dormir. Això era un fet habitual en el senyor Q, però aquella vegada era diferent; sentia un

L’estranya Passió de cantar

Passa poc sovint que una entitat de la comarca tingui la oportunitat de participar en projectes d’alt nivell i amb repercussió internacional com va ser el cas del cor Veus-Cor Infantil d’Amics de la Unió, que divendres passat va interpretar a la Philharmonie de París la Passió segons sant Marc reconstruïda i dirigida per Jordi Savall, juntament amb La Capella Reial de Catalunya i el Concert de les Nacions. Vaig tenir la sort d’assistir al concert, aquesta vegada des de baix de l’escenari, i de copsar amb ulls d’espectadora la capacitat que té la música de traslladar-nos a paisatges i contextos diversos . Les crítiques i les cròniques del concert ja han estat escrites, i n o em pertoca a mi valorar la correcció de l’execució musical ni la pertinença de la tria interpretativa - ja que tampoc seria objectiva- ; però, atès que en tinc la oportunitat, m’agradaria compartir un parell d’idees que he après durant els anys que he estat membre del cor. Una coral d’entrada era per a mi

No volia escriure sobre feminisme un 8 de març.

Durant tota aquesta setmana, discursos sobre les reivindicacions femenines, testimonis de la violència masclista, xifres sobre l’escletxa salarial i banderoles de color lila han ocupat l’espai mediàtic del país i de part de l‘estranger. Totes les televisions han fet algun programa especial sobre grans dones que la història ha arraconat, s’ha esbandit -una mica- la testosterona que s’havia anat acumulant a les opinions dels mitjans des del 8 de març anterior, i, per uns dies, els tertulians i els articulistes han esdevingut les tertulianes i les articulistes. Ara bé, si se’ns ha deixat la paraula -sí, se’ns deixa perquè en la majoria d’espais encara no és nostra- és per parlar en exclusivitat de nosaltres, les nostres “queixes” i els nostres problemes. Com si no sabéssim o poguéssim parlar de res més. I així, de passada, deixem les consciències d’alguns pesos mediàtics una mica més tranquil·les. No ens fan cas en tot l’any, però aquesta setmana “podeu explicar les vostres penes i jo q